Esteu aquí: Inici Usuaris Xavier Teruelo I a quí l'importen els robots?

I a quí l'importen els robots?

Portem tot el curs sentint a parlar de robots, però algú s'ha plantejat a què dóna peu aquest llibre?

I a quí l'importen els robots?



Portem sis mesos -tinc l'esperança que per a alguns una mica molt més- sentint parlar d'un tal Asimov, Isaac Asimov; i d'un llibre que sembla que hagi de ser l'obra més important de la història: Jo, robot. No es pot comprendre el Jo, robot fins que no s'ha llegit en el Klingon original.[1]



Una de les fotografies d'Isaac Asimov que ha acompanyat des de sempre als seus lectorsFins i tot alguns s'han acostumat a aquella cara somrient -sempre la mateixa fotografia- que "el Bon Doctor" -així era conegut en el món del fandom [2]- va mostrar durant molt de temps a les contraportades dels seus llibres, la qual era la imatge que cultivava. En un raonament circular, la fotografia i el sobrenom van lligats per crear el seu personatge, així com una certa actitud de... podríem dir-ne bonhomia davant els aficionats que no es trobava en d'altres autors consagrats de l'Edat d'Or (1938-1950) i més endavant -i només cal esmentar les rareses d'un Arthur C. Clarke[3], la confusió ideològica que provoquen les obres de Robert A. Heinlein[4] on mai no saps si parla seriosament o està practicant el sarcasme més sagnant a l'estil de Jonathan Swift o l'estirament d'un Carl Sagan,[5] qui fins i tot quan va condescendir a fer novel·la de ciencia-ficció (Contacte)[6], semblava que estiguès mirant el públic per sobre de l'espatlla 'Jo soc un gran científic i m'haig de rebaixar a explicar les coses d'aquesta manera' (Cosmos no compta; no era ciencia-ficció i podia repetir l'escena les vegades que li donava la gana).


No és, però, la meva intenció fer un catàleg d'autors, ni d'obres, sinò intentar veure perquè ens fascina tant aquesta obra.


La ciencia-ficció és anterior a Asimov, a la mateixa industrialització. Podríem trobar formes de ciencia-ficció fins i tot en la literatura llatina Lucià de Samosata, per exemple, n'es un dels casos més arquetípics (en català i en castellà), i va apareixent encara que no pas com a motiu bàsic del relat. Amb la industrialització, però, sí que ens trobem que la ciència esdevé el motiu central del relat -i aquí podríem discutir sobre què és i què no és ciencia-ficció i les traduccions més o menys afortunades, però no és el lloc.[7]


En aquest sentit, Jo, robot és un clàssic i un arquetipus. La ciència, més o menys encertada o creïble es presenta de forma permanent com a més avançada que la del moment actual. Molt important: actual en el moment en el qual es va redactar els contes o, com a molt, quan es van recopilar en aquesta forma; és a dir, 1950.


M'explico: Com ja heu llegit a l'obra, un narrador transcriu l'any 2064 l'entrevista que va fer l'any 2057 a la doctora Susan Calvin, acabada de jubilar. Es a dir; hi ha uns contes inicials publicats entre els anys 1940 i 1950 a dues conegudes revistes[8] junt amb molts d'altres, que formen part del Cicle dels Robots i que es compaginen amb d'altres històries com les de la Fundació, o l'Imperi Galàctic i que acabaran lligades en una monumental Història del futur, la qual era el projecte original del seu editor. Hi ha declaracions expresses del mateix Isaac Asimov tot fent entrar i sortir determinats títols del diríem, corpus; i algunes incongruències cronològiques però tot i això, es força coherent.


I gairebé en totes les parts de qualsevol dels cicles la figura predominant és la dels robots. La primera vegada que els robots serveixen com a "l'Altre" en tota l'essència del concepte; tot superant per fi la dicotomia que s'havia donat en la ficció anterior on només hi havia el robot-com-a-phobos i el robot-com-a-pathos.


El robot-com-a-phobos es meravellosament definit pel propi Asimov a Los robots[9] com: una mezcla de "clanc-clanc" y "aarghh" y "Hay algunas cosas que el hombre no debe conocer". No calen més aclaracions, oi? Una enèssima versió del complexe de Frankenstein.


El robot-com-a-pathos seria la base de les seves històries de robots. La idea bàsica és que el robot és meravellós, dolç i tendre i els humans al seu voltant són pèrfides criatures que els fan la vida impossible. Tanmateix, Asimov supera aquesta etapa encara que sigui els fonaments de la seva literatura.


Asimov crea el robot-com-a-necessitat (... Jo ja ho veia venir des del temps en què els robots eren incapaços de parlar, fins ara, que són la única barrera entre la Humanitat i la destrucció.. Uns robots industrials, dissenyats com a qualsevol màquina per enginyers amb un objectiu, una feina al cap. com que aquesta feina podria ser física o mental se'ls concedeix la facultat de raonar, emetre judicis ètics i morals i aprendre... i diverses i terribles limitacions. D'una d'elles no és el lloc per estendre's; només citar-la: Com que són màquines dissenyades per a una feina en trenta anys són obsolets. Això pot venir de l'enginyeria, de la biologia, de la religió o de molts altres motius. Personalment, m'agrada més relacionar-ho amb la tragèdia dels robots d'una obra posterior i també clàssica: Blade Runner (o Somien els androides amb ovelles elèctriques?). Màquines netament superiors, que ho saben i que són programades per morir als trenta anys.


L'altra limitació són les Tres Lleis de la Robòtica. Ja us n'han parlat d'elles? Aquest enllaç us les explica molt bé, junt amb el seu origen.


Aquestes lleis son una plasmació lingüística d'unes fòrmules matemàtiques que regeixen de forma rígida i inevitable el comportament dels robots. Uns robots que durant el temps que ocupen aquests contes es van expandint més i més, i amb els quals es dóna el mateix problema que el de qualsevol màquina: Pot haver-hi errors en la seva producció (Mentider en seria un bon exemple) i aquests errors en una cosa tan delicada i amb funcions tan elevades com les d'un cervel positrònic donen resultats totalment imprevissibles[10]. Unes lleis que sota cap circumstància són eliminades... tret d'algun experiment abortat a tota velocitat (El robotet perdut, un homenatge al robot-com-a-phobos) i que es fa servir per justificar que els límits són necessaris. Uns robots que no sempre tenen personalitat com els que els mostren els contes seleccionats[11] però sí les Tres Lleis.


Heus aquí una de les dues claus de Jo, robot Asimov neda entre el patetisme -en el seu sentit original, la identificació emocional absoluta amb la criatura; només cal recordar qualsevol de les pel·licules centrades en animals- i el complexe de Frankenstein -no hem de crear, perque qualsevol creació es tornarà contra nosaltres en funció que som creadors- en un equilibri inestable sobre el terme mig; segons la història cap a un costat o cap a l'altre i que podria deduir-se en les seves inclinacions per la cronologia dels textos. (Vd. la nota 8), amb màquines que tenen molta més capacitat de l'estrictament necessària per fer la seva feina i dotades de processos mentals complexos, paral·lels i, alhora, aliens als humans fins al punt que aquests processos requereixen la creació d'una nova professió: La robopsicologia. I, des de la robopsicologia analitzem el comportament dels robots per a, en el fons, veure'ns nosaltres mateixos amb les nostres grandeses i misèries com a humans. És per això que dic que "l'Altre" és aquí el robot.[12]

La segona clau és al final del llibre i només la citaré, donat que seria tema per un altre article sencer.

... -¿Així que m'estàs dient, Susan, que la "Societat per a la Humanitat" té raó, i que l'home ha perdut el control del seu futur?


Només les Tres Lleis ens allunyen de l'abisme on el doctor Viktor Frankenstein riu freneticament en construïr la seva Criatura a la llum de la tempesta. Tres lleis a les quals els robots no poden escapar i això és molt important. Podríem exposar-les com a principis que haurien de regir qualsevol vida raonable i que serien un parafraseig dels grans principis filosòfico-religiosos que menarien a ser una "bona persona", però el fet que no puguin obviar-les canvia la seva orientació d'una forma gairebé sinistra i gairebé faria dir que Asimov planteja que el futur és una societat esclavista on ni tan sols existeix la possibilitat de revolta. Això queda reflectit obertament en l'unic conte del llibre on es treballa obertament el robot-com-a-phobos -El robotet perdut-, el qual ens lliga directament a Frankenstein perque NS-2 no en té la culpa de saber-se superior; ja a l'estació d'energia QT-1 té molt clara la seva superioritat a través de la lògica -Raó- però sota cap circumstància es planteja de fer mal als humans. La Primera Llei no li ho permet. En canvi, NS-2 no té aquesta barrera perque és un experiment de rebaixar la potència d'aquesta limitació, necessari per un objectiu més gran: L'expansió espacial. Torneu a sentir els riures frenètics, els grinyols de les rodes dentades i la tempesta fora del castell per sota de la cadena de muntatge i la gran nau industrial?.

NS-2 ens ho mostra , QT-1 ens ho mostra, el discurs del Susan Calvin ho reitera (Vd. nota 11). Els robots són una extensió dels humans i comparteixen els seus defectes- principalment, l'arrogància, la mentida i el sentiment de superioritat-, així que se'ls obliga a ser virtuosos i servicials amb les Tres Lleis. Això ens portarà en la seva Història del Futur (i aquí em veig obligat a saltar del limitadíssim marc del Jo, Robot a veure com aquesta societat esclavista -i ho afirmo així perque aquests robots segons els sus propis creadors ja no són totalment màquines donat que tenen personalitat- primer marxa de la Terra, després l'oprimeix i posteriorment, desapareix devorada per la seva pròpia dinàmica en els cicles que portaran a l'Imperi galàctic i la Fundació. Una desaparició induida per la comoditat i la hiperprotecció que aquests robots esclaus i cada vegada més i més nombrosos proporcionen als humans els quals van perdent capacitats. Tanmateix, l'escenari terrestre no és el d'una revolta ideal sinò el d'una gran massa de població cada vegada més fanatitzada en una reacció pendular i oposada com més mostren els mons espacials la seva riquesa generada pel treball robòtic. No se salva ningú. Sort que hem dit que era "amable", "somrient"... oi?

Si parlavem històricament (i cal recordar que Asimov també va ser un gran divulgador històric, no només científic i que part de les seves obres sovint reprodueixen amb noms canviats processos històrics reals) ens trobaríem amb que les societats esclavistes conegudes sempre havien de tèmer alguna rebelió en alguna part. Els processos més complexos d'alienació de les persones no podien arribar al final, per tant caurien -queien- per altres problemes i poques vegades per les seves contradiccions internes. Asimov ens mostra el començament d'un procès històric on una societat esclavista perfecta pot evolucionar fins al final; fins que les seves contradiccions internes la fan inviable i s'enfronta a la seva extinció. Morir d'èxit en diuen.

I abans que algun aficionat comenci a treure fum per les orelles i em parli de la Llei Zero o de Solaria, ja l'aviso que això serà tema d'un altre article. Gràcies.

Tanco aquí amb una explicació del títol: I a quí l'importen els robots?. Ens haurien d'importat a tots, perque el món d'Asimov pràcticament ja està aquí. No tenim els robots amb personalitat ni els cervells positrònics però el que tenim ara entraria dintre de les característiques dels robots de la Consolidated -sense les Tres Lleis, d'acord-. La substitució de les capacitats humanes per suports mecànics o electrònics també es dóna cada vegada més i, a canvi, en fem un us molt i molt més ociós del temps i els recursos que ens proporcionen aquestes màquines i no practiquem tant un desenvolupament proporcional de les nostres capacitats amb aquests recursos que les amplien i estenen fins a límits impensables fa uns anys. Asimov ens torna a mostrar una altra vegada la diferència entre llops i gossos, i com nosaltres, els humans, continuem essent llops i Asimov ens presenta els Gossos Perfectes els quals no es poden asilvestrar. La mateixa història de sempre.

Francisco Javier Teruelo de Luis.

teruelolf@iesterraroja.xeill.net




1.- Sí, és un dels millors acudits de Star Trek VI encara que amb Hamlet i no penso demanar perdó per haver-lo citat. Si algú no l'entèn, ja pot còrrer a veure la pel·lícula.^

2.-El fandom és el grup limitat d'aficionats-seguidors-lectors-autors de ciència-ficció, les persones que s'hi troben acostumen a pertànyer a totes les categories alhora o segons en quin moment de la seva vida hi siguin. Com qualsevol especialista en literatura pot confirmar (pregunteu als de llengües, pregunteu!), la ciència-ficció ha estat sempre un dels parents pobres de la Literatura quan no directament la seva ovella negra -el joc de majúscules i minúscules no és casual- encara que actualment aquestes prevencions s'estiguin desdibuixant. El fet que aquest gènere coincideixi en les seves primeres aparicions amb experiments cada vegada més formalistes mentre que ell vagi de cara al contingut ("La ciencia-ficció és una literatura d'idees") n'és, segurament, un dels motius en origen però n'hi ha molts més els quals són fora de l'abast d'aquesta nota.^

3.- Aquí teniu les entrades de la Wikipedia en català, castellà i anglès corresponents a aquest autor. Una bona idea seria refer en condicions la de català, no creieu?^

4.- Aquí teniu les entrades de la Wikipedia en català, castellà i anglès corresponents a aquest autor.Reitero el comentari de la nota [3].^

5.- I, com a darrera crida, teniu les entrades de la Wikipedia en català, castellà i anglès corresponents a aquest autor. Aquesta ja està molt millor en la seva versió catalana.^

6.- Per a qui no tingui paciència, també la té en pel·lícula. Amb Jodie Foster si no recordo malament.^

7.- Science-fiction s'hauria de traduïr, més correctament, per 'ficció científica' però...^

8.- Super Science Stories i Astounding Science Fiction principalment. Quant als contes, la seva publicació original amb els propietaris legals seria: - 1940: Robbie. Robbie. Fictioneers,Inc. Propietat d'Asimov des del 1967. - 1942: Cercle viciós. Runaround. Street & Smith Publications,Inc. Propietat d'Asimov des del 1968. - 1941: Raó. Reason. Street & Smith Publications,Inc. Propietat d'Asimov des del 1968. - 1944: Atrapa el conill. Catch that rabbit. Street & Smith Publications,Inc. Propietat d'Asimov des del 1971. - 1941: Mentider. Liar!. Street & Smith Publications,Inc. Propietat d'Asimov des del 1968. - 1947: El robotet perdut. Little lost robot. Street & Smith Publications,Inc. Propietat d'Asimov des del 1974. - 1945: Evasió!. Escape!. Street & Smith Publications,Inc. Propietat d'Asimov des del 1972. - 1946: Evidència. Evidence. Street & Smith Publications,Inc. Propietat d'Asimov des del 1973. - 1950: El conflicte evitable. The evitable conflict. Street & Smith Publications,Inc. Propietat d'Asimov des del 1977. Font: Isaac ASIMOV: Los robots; Ediciones Martínez Roca, S.A; 1984; Barcelona. ^

9.- DATOS DE "LOS ROBOTS"^

10.- Atrapa el conill: "...un cervell positrònic que amb quatre quilos de matèria i uns quants quintilions de positrons organitza tot el xou"... "...el cervell és la part més segura d'un robot. Els comproven cinc vegades abans de sortir de la Terra..." Mentider: "... Exactament calen setanta-cinc mil dues-centes trenta-quatre operacions per manufacturar un sol cervell positrònic, i cada operació individial depèn, perque tingui èxit, d'un nombre indeterminat de factors que van de cinc a cent cinc. Només cal que un d'aquests factors falli d'una manera prou seriosa, i el "cervell" queda inservible. ..."^

11.- A Evasió se'ns donen les claus sobre com són els robots d'aquest món futur. N'hi ha de dos tipus, els que tenen personalitat i els que no: ...Les màquines de Consolidated, incloses les superpensadores, no tenen personalitat. Treballen per funcionalisme, compreneu? Ho han de fer així perque no tenen les patents bàsiques de les trajectòries emocionals del cervell que té U.S. Robots. La seva Màquina de Pensar no és res més que un ordinador a gran escal, i un dilema el destrueix a l'instant. El cervell, però, la nostra màquina, té personalitat; una personalitat infantil. És un cervell deductiu únic, però s'assembla a un "idiot savante". En realitat no entén allò que fa; ho fa i prou. I perque realment és una criatura, és més adaptable...^

12.- A Evasió Susan Calvin ens planteja un esquema d'aquesta situació mentre preparen el salt hiperespacial; un fragment el qual alhora, ens porta a l'argument del robot com a "l'altre". Diu així: - El tipus de reacció d'un robot davant d'un dilema és sorprenent - començà-.La psicologia d'un robot és lluny de ser perfecta, us ho puc assegurar com a especialista que en soc, però es pot discutir en termes qualitatius perquè, malgrat totes les complicacions introduïdes dins el cervell positrònic d'un robot, aquest ha estat construït per éssers humans i, per tant, està confeccionat d'acord amb els valors humans. -I continuà dient-: Ara bé, un humà atrapat en un impossible a vegades respon negant la realitat i entrant en un món d'il·lusió, o bevent, posant-se histèric, o bé tirant-se per un pont. Tot ve a ser el mateix, un refús o una manca de fer front de manera directa a la situació. Amb el robot passa el mateix. Un dilema, en el millor dels casos, li pertorbarà la meitat dels seus relés, i en el pitjor, li cremarà el cervell positrònic de manera irreversible.^